"Un periodista sense uniforme" per Rafael Roca a la revista Saó
Roca repassa la presentació de Crónicas de la transición valenciana, de J. Millás
(Publicat a la revista Saó)
En una sala d’actes del MuVIM completament abarrotada el passat 9 de desembre tingué lloc la presentació del volum Crónicas de la transición valenciana que ha sigut editat per la Institució Alfons el Magnànim, un llibre que recull dos-cents dels articles, reportatges i entrevistes que el periodista Jaime Millás publicà al setmanari Triunfo i al diari El País entre els anys 1972 i 1985. Els textos, distribuïts en deu àrees temàtiques, tracten aspectes tan diversos com ara el canvi de model de societat, el paper de l’art i la cultura, les catàstrofes naturals, la qüestió identitària, la crisi de la taronja i la defensa del medi ambient; i permeten copsar, a través dels ulls d’un observador privilegiat i sagaç, els batecs d’un període històric sens dubte decisiu.
Pel que fa a la presentació abans al·ludida, he de dir que poques vegades he gaudit tant en un acte d’aquestes característiques. Estructurada a mode de tertúlia, comptà amb la participació de quatre veus (a banda de la de Millás, que feia de moderador): les de Rafael Company, director del MuVIM, José Ignacio Pastor, president de l’Associació Ciutadana i Comunicació (ACICOM), Juan Magraner, membre de l’executiva de la Unió de Periodistes Valencians, i Joaquín Azagra, professor d’Història Econòmica i exconseller d’Administració Pública. Tothom raonà molt, aquella vesprada, i s’hi creà una polifonia certament interessant.
Així, Company, el més contundent dels tertulians, qualificà de desencisador, dolorós i castrador el procés autonòmic valencià, i destacà la passió contagiosa que traspuen els escrits de Millás, un periodista que mai no ha exercit com a corifeu de Madrid, Per la seua part, Pastor i Magraner remarcaren, respectivament, que el volum permet comprovar com la transició valenciana fou més dura i violenta del que no s’ha explicat; i que, en alguns aspectes, es tracta d’un període que encara no s’ha tancat. Finalment, un eloqüent Azagra explicà, amb coneixement de causa, com, a la dècada dels 90, el PSOE i el PP polaritzaren la societat amb l’objectiu de fomentar el bipartidisme. A més, féu una aposta per la recuperació de l’esperit de la transició, i lloà l’elegància i la manca d’estridència de l’estil millasià.
M’agradaria glossar les diverses aportacions, algunes certament antològiques, que realitzaren els membres del públic durant el llarg torn d’intervencions, però la manca d’espai m’ho impedeix. En conseqüència, tancaré aquesta breu ressenya recomanant la lectura del llibre de Millás, una obra que situa la llibertat d’expressió i el dret a la informació per davant d’altres objectius més espuris, als quals, lamentablement, tan acostumats ens tenen els mitjans de comunicació. Cosa que, tal com Juan Cruz afirma al pròleg, acredita a l’autor d’aquestes cròniques com a un professional exemplar: com a “un periodista sense uniforme”.
