La primera obra didàctica per a oboé a Espanya

La didàctica de l'oboé té el seu primer representant significatiu a Espanya en la figura de l'oboista Enrique Marzo i Feo (1819-ca.1895). La publicació, al 1870, del seu mètode per a oboé significa el primer intent, per part d'un autor espanyol, de sintetitzar en un manual els coneixements instructius necessaris per a adquirir una tècnica instrumental professional per a oboé correcta i eficaç que permeta controlar tots els aspectes tècnics; necessaris per a la interpretació musical amb els distints sistemes d'oboé en ús al nostre país. 

L'original plantejament tècnic d'Enrique Marzo -amb una particular distribució de continguts i un interessant acompanyament musical per als estudis melòdics i de fraseig, optatiu entre una guitarra o instrument de teclat i una part melòdica escrita per a oboé, sobre la veu superior de l'acompanyament, proposta per a ser interpretada pel professor-, es basa en aspectes tècnics específics com la qualitat sonora, el control de l'afinació i altres relacionats amb la salut, com l'actitud i precaució davant de l'estudi després de la ingestió d'aliments.

Marzo mostra una preocupació per determinats apartats que inclús en l'actualitat segueixen descuidant-se en molts manuals. Això denota una originalitat significativa, i així es ressalta en l'informe de l'Escola Nacional de Música que apareix al principi del seu mètode.