Jean-Jacques Rousseau

La vida de Jean-Jacques Rousseau constitueix un material extraordinari per escriure una novel·la. Comença precisament com una novel·la de Dostoyevski i acaba com una altra de Kafka.

Aquest fill de Ginebra, de la nova Sión, que pertany a la raça dels justs, és humiliat des de la seva joventut, obligat a arrossegar-se i a exercir, d'altra banda bastant malament, tots els oficis: gravador en diverses ocasions, lacai, mestre de cant, amant, preceptor, secretari d'ambaixador, músic, polígraf. A través d'aventures, fracassos, desventures i humiliacions, Rousseau va constantment a la cerca de si mateix fins a 1749. Aquest és l'any en què, inopinadament, mentre viatjava pel camí de Vincennes, després d'haver llegit en el Mercure de France el tema proposat per al premi de l'Acadèmia de Dijon, descobreix un altre univers i es converteix en un altre home. Rousseau experimenta una profunda transformació. Totes les misèries i les ofenses desapareixen en el sentiment del seu propi valor. Alguna cosa que havia estat sembrat en ell durant la infància i que, malgrat tot, no podia morir, sortia finalment a la llum. En els deu anys següents Rosseau decideix reformar-se. Té dificultat per convertir-se en el Diògenes del segle. Ven el seu rellotge, es guanya la vida com a copista de música. La seva vida en el Ermitage, i després amb els Luxembourg, és confusa. Però compon la seua obra contra corrent, recrea el món, defineix un home nou.

En 1762, la publicació de l'Emilio i el Contracte social obre la història de les seues desgràcies. S'ordena la seua captura. Fuig de França. El veiem a Suïssa, a Anglaterra. Torna a França. Allà per on va se sent vigilat i proscrit. El món sencer li sembla conjurat en contra seua.

La vida de Jean-Jacques —doncs no és només un Rousseau el que Guéhenno ha pretès escriure— és la història d'un home que lluita per sotmetre's a la veritat, d'una voluntat aplicada a viure en la veritat, d'un home que a partir d'un moment donat viu com pensa i pensa com viu. Guéhenno acaba el seu llibre confessant el temor de no haver estat capaç d'arribar fins al fons, que encara ha d'aprendre-ho tot de Rousseau, que l'única cosa que ha fet és verificar que els homes poden ser no només el que són, allò que la necessitat els ha obligat a ser, sinó també el que fan, la qual cosa volen ser.

Els historiadors, els economistes, els filòsofs, atribueixen moltes causes a les nostres revolucions. Però el principi etern de les revolucions no és sinó l'angoixa de la veritat i la voluntat apassionada d'harmonitzar el desordre del món amb un idea d'allò just i de la veritat concebuda en les consciències més exigents. Mentre hi haja algú que no accepte el món tal com és i que torne a intentar la seua creació, la revolució que Jean-Jacques portava en el seu esperit no s'extingirà.